Les Escoles Laietània van ser una de les escoles que van buscar una alternativa al model educatiu imposat per la dictadura franquista. En podríem dir “escoles de resistència”, que intentaven entroncar amb la brillant tradició pedagògica de la Segona República. Així, a l’escola es practicaven clandestinament la coeducació i l’ensenyament en llegua catalana.

Era una escola d’inspiració cristiana però allunyada de tot dogmatisme, basada en els valors de l’humanisme, el pacifisme, i en els drets humans, i centrada en el desenvolupament integral de la persona de l’alumne.  Això implicava que l’escola donava gran importància a l’educació de la sensibilitat i de les arts: música, dansa, teatre, plàstica.

Un altre tret característic era la implicació activa dels pares dels alumnes en la vida de l’escola, tal com ho palesen el  munt de comissions de què formaven part i d’activitats en què col·laboraven. Es pot dir que, a més de professors, alumnes i treballadors, els pares i mares eren part de la comunitat escolar.

També es pot dir que, en general,  l’experiència viscuda a les Escoles Laietània era una experiència feliç, i el record d’aquesta experiència és un record feliç. Per això, encara que l’escola va tancar les portes l’any 1995, l’esperit “laietànic” segueix ben viu encara ara, quan els alumnes es troben i comparteixen aquest record i fins i tot el transmeten a generacions que no van ser membres de l’escola.