Història
Fundació
Per què es van crear les Escoles Laietània
En els primers anys de la dècada de 1950, dos matrimonis amics perquè pertanyíem a un mateix Equip de Famílies cristianes, teníem fills en edat escolar i no ens agradava l’ambient escolar de l’època. Com que els quatre estàvem capacitats per a l’ensenyament (Manuel Niubó, llicenciat en Ciències Exactes; Henriette Massé, parvulista al Lycée Français; Josep Pereña Moros, mestre i llicenciat en Lletres; i Fina Blasi, llicenciada en Lletres) decidim formar una escola al nostre gust, que neutralitzés la migradesa espiritual de les circumstàncies.
En aquella època, salvant raríssimes excepcions, es practicava arreu una pedagogia tradicional molt encarcarada i encara engolada per la constant obsessió del franquisme de dominar ideològicament totes les formes d’educació, i per l’amenaça que pesava en totes les escoles de ser clausurades si es consideraven lleugerament catalanes o insuficientment franquistes. A més, era imposat un catolicisme tancat, purament formal, una mica carrincló i molt repressiu, totalment d’acord amb la política imperant.
Nosaltres no podíem ni volíem oblidar la gloriosa tradició de pedagogia activa catalana que, iniciada per Francesc Flos i Calcat (Col·legi de Sant Jordi, 1898) i passant per Joan Bardina (Acadèmia Pedagògica Catalana, 1904 i Escola de Mestres, 1906) i per Pau Vila (Fundació Horaciana d’Ensenyança, 1905) va continuar pràcticament sense interrupció fins que, al final de la Guerra Civil va ser suspesa violentament pel Dictador Franco l’any 1939.
A la Carta Fundacional del setembre del 1953, quan tot just ens acabàvem d’ubicar en un piset del carrer Sardenya 508, ja s’hi afirma la fidelitat als drets humans, d’inspiració cristiana, i a la pedagogia activa (llavors pràcticament desconeguda o menystinguda per un gran nombre de docents).
En els primers anys de la dècada de 1950, dos matrimonis amics perquè pertanyíem a un mateix Equip de Famílies cristianes, teníem fills en edat escolar i no ens agradava l’ambient escolar de l’època. Com que els quatre estàvem capacitats per a l’ensenyament (Manuel Niubó, llicenciat en Ciències Exactes; Henriette Massé, parvulista al Lycée Français; Josep Pereña Moros, mestre i llicenciat en Lletres; i Fina Blasi, llicenciada en Lletres) decidim formar una escola al nostre gust, que neutralitzés la migradesa espiritual de les circumstàncies.
En aquella època, salvant raríssimes excepcions, es practicava arreu una pedagogia tradicional molt encarcarada i encara engolada per la constant obsessió del franquisme de dominar ideològicament totes les formes d’educació, i per l’amenaça que pesava en totes les escoles de ser clausurades si es consideraven lleugerament catalanes o insuficientment franquistes. A més, era imposat un catolicisme tancat, purament formal, una mica carrincló i molt repressiu, totalment d’acord amb la política imperant.
Nosaltres no podíem ni volíem oblidar la gloriosa tradició de pedagogia activa catalana que, iniciada per Francesc Flos i Calcat (Col·legi de Sant Jordi, 1898) i passant per Joan Bardina (Acadèmia Pedagògica Catalana, 1904 i Escola de Mestres, 1906) i per Pau Vila (Fundació Horaciana d’Ensenyança, 1905) va continuar pràcticament sense interrupció fins que, al final de la Guerra Civil va ser suspesa violentament pel Dictador Franco l’any 1939.
A la Carta Fundacional del setembre del 1953, quan tot just ens acabàvem d’ubicar en un piset del carrer Sardenya 508, ja s’hi afirma la fidelitat als drets humans, d’inspiració cristiana, i a la pedagogia activa (llavors pràcticament desconeguda o menystinguda per un gran nombre de docents).
Les Escoles Laietània inicien les seves activitats en el curs 1953-54 i els professors a més dels quatre fundadors esmentats, eren: Lluís Albert, professor de música; Carola Solanes, mestra per la Normal de la Generalitat; Francesc Albors, professor de Ceràmica de l’Escola Massana, que feia la Pintura i els treballs manuals, a més de fer de director escènic; Jacqueline Fernández, parvulista; i Mn. Josep Rovira Tena, rector de Sant Vicenç de Castellet, consiliari i professor de Religió. Comencem el curs amb 11 alumnes dels quals 6 eren fills dels fundadors, i l’acabàrem amb 40.
A algú podria semblar fora de lloc la inclusió d’aquesta llista dels primers professors i professores, així com el nombre dels primers alumnes. Potser no hi ha raó per fer-ho, si no és perquè són persones tan vivents en el nostre record, tan bo el record, i, avui, tan amarat de nostàlgia, que ens ha semblat excusable de fer-ho.
Altrament, així rectifiquem l’errònia notícia divulgada per la premsa i per la ràdio sobre la nostra escola, on s’atribueix la fundació a altres persones, també bones amigues, però que veritablement en aquest curs encara no hi eren.
El creixement de l’alumnat de l’escola va fer necessari trobar altres espais per tal de seguir un desenvolupament normal de l’activitat escolar. Així doncs, l’any 1956 es llogaren dues torres al c/ de la Salut, 97-99, a tocar de la plaça Sanllehí. Més endavant, l’any 1958, s’hagué de llogar una altra torre al passeig del Munt, 70, cantonada amb el c/ de l’Alegre de Dalt, per a acollir el nombrós alumnat que s’inscrivia a les Escoles Laietània. Finalment, amb la continuació dels estudis de Secundària s’habilità un altre local al c/ del Cardener, 51, l’any 1960.
El curs 1972-1973 sorgiren dues dificultats importants que van alterar el funcionament normal de les Escoles Laietània. La propietat de la torre del passeig del Munt ens suspenia el lloguer de l’immoble per tal de destinar l’espai a altres usos. D’aquesta manera, doncs, un gran nombre d’alumnes es quedaven sense espai escolar i s’havia de trobar una solució per a l’inici del curs 1973-74. Per altra banda, l’economia de l’escola no podia assumir, en aquells moments, la despesa d’aquell canvi.
Aleshores aparegueren els propietaris de l’Escola Taulat, Sr. Andreu Valls i la seva filla Maria dels Àngels Valls Grau, que desitjaven fer un acord amb les Escoles Laietània per tal de donar continuïtat als seus alumnes de Parvulari a les aules de Primària de la nostra escola. A aquesta escola hi havia espais de sobres per tal d’acollir als alumnes de les Escoles Laietània. Així doncs, a partir del curs 1973-1974 les dues escoles es van unir, mantenint cadascuna d’elles la seva entitat jurídica, però compartint el mateix projecte pedagògic i els espais educatius.
Josep Pereña Moros (1982)
Director de l’Escola